Sònia Moll

El pare, de menut, era un nen nyicris que aviat es va adonar que els punys no li servirien per defensar-se dels busca-raons forçuts de la classe. Va aprendre, doncs, a córrer. Fugia com un llamp quan els veia acostar-se, s’enfilava als arbres com un mico, saltava de terrat en terrat per damunt de les teulades.

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
La llitera de dalt al dormitori del fons,
al costat del lavabo.
La cadira,
a taula,
davant de la del pare
per escoltar-li els versos i aprendre'ls de memòria
per si així se li feia més fàcil estimar-me.
El tamboret d'un piano de tecles marronoses
que mai no vaig aprendre de tocar,
i el llindar d'una cuina
des d'on mirava feinejar la mare
i li contava coses.
Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
El capçal moribund d'aquell avi postís

Les tinc totes, avui, acompanyant-me la nit: Fuertes, Marçal, Koltz, Mistral, Szymborska. No ve la son, i el son, que romanceja de fa dies, torna a treure el cap per la porta i les espia amb recel. Al capdavall, deu pensar, només són dones, i fa el desentès mentre elles m'ocupen el cos i la cambra. Poc s'imagina que són bandada, munió, escamot, exèrcit. Que estremeixen el món que les voldria callades i fan de cada mot insubmissió i presència.

si t'atures al camí
ja no és el teu camí

Anise Koltz

NoMo: Not Mother. El que no ets. El que no tens. El que no vius. Però tranquil·la, s'apressa a dir-te el senyor Google quan li preguntes per la ditxosa sigla, que les NoMo ens sembleu súper guais: segons la revista digital Nueva mujer, teniu un nivell cultural alt, ambició professional (el més important per a vosaltres és la vostra carrera, assegura), temps per anar al cine (això no ho diu però ho hauria de dir, ho sap tothom, no?, allò de "Ah, no tens fills...

Quan el pare i la mare festejaven (d'amagat, perquè encara no havia arribat la dispensa del Vaticà) tenien una llibreta viatgera. Va començar la mare escrivint-hi cartes gairebé diàries que mai no tiraria a la bústia, i al cap de quinze dies, quan es retrobaven (ella vivia a Santiago i ell a Viña del Mar), li passava la llibreta i ell se l’enduia els quinze dies següents. Van omplir almenys quatre quaderns atapeïts amb una correspondència amorosa clandestina que vessava passió continguda, culpa, seny, por i tendresa.

‒Que et dius Maria?
‒No, em dic Muntanya (i no he caigut mai).
‒Que vius a Sant Andreu?
‒No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos.
Alessio Arena, "Una dona que es diu Muntanya"

/tan hermosa en un espejo,
en otro espejo viene el monstruo de mí/
Princesa Inca, La mujer-precipicio

Em declaro fan de la zona de confort. Confesso que la busco, que l'estimo, que m’hi aferro. Que trontollo quan comença a esfondrar-se i m'agafa pànic quan es fa miques del tot. Com que encara no he mort de cap crisi d’ansietat ni m’han hagut d’internar ni he perdut amistats per aquesta debilitat, em permeto de continuar buscant-la, estimant-la, aferrant-m’hi i sentint que em desintegro cada cop que desapareix (i sabent que continuo sencera malgrat tot, i que els canvis són substancials a la vida, i que les crisis ajuden a créixer, i bla bla bla).

Diumenge. Avui no arribo a temps ni a la missa de dotze ni a dinar al bar de la Meridiana, però aconsegueixo enxampar el pare cap a les set de la tarda, just quan acaba de tornar de la seva caminada diària. M’ofereix te i galetes i xerrem una estona davant la tele apagada. Em diu que està bé, però que se sent dèbil perquè té anèmia. I somriu i exclama: “Potser sí, que arribaré als 91, si m’hi esforço una mica!”. I de cop em trobo parlant de la mort amb ell mentre prenem te i galetes, com qui parla del temps i del fred i de les castanyes.

Tot sobra en aquest vers
si no et retorna a casa.

Mireia Calafell

Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima
Josep M. Llompart

Pages

Subscribe to Sònia Moll