lluita laboral

La reforma del sector de l'estiba proposada pel Govern de Mariano Rajoy per ajustar-se a una sentència europea, podria deixar més de 6.000 persones al carrer. Visitem el port de Barcelona per conèixer de primera mà les tasques que realitza el col·lectiu de l'estiba. En un entorn, els dels ports, pel qual l'any passat van transitar quasi 500.000 tones de mercaderies.

L’estructura laboral a les zones portuàries i les eines organitzatives amb què s’han dotat les plantilles els donen una gran capacitat d’incidència, sobretot perquè es tracta d’un sector estratègic que pot paralitzar l’economia estatal

“Una de les característiques principals del nostre sindicat és que els membres del comitè d’empresa no estem alliberats. Això ens permet negociar sabent en el que estem treballant”, comenta Sílvia Puig. Ella és una de les 45 dones que treballen a Estibarna (a València, són 400 d’una plantilla de 1.400 persones) i forma part del comitè d’empresa. Va ser escollida després de ser proposada pels seus companys de feina, com la resta dels 24 delegats sindicals de la societat, tots ells de la Coordinadora Estatal de Treballadors del Mar (CETM).

La plantilla de càrrega i descàrrega de vaixells de mercaderies de l’Estat espanyol afronta una dura batalla contra el desmantellament del sector, promogut pel govern de Rajoy, que podria comportar pitjors condicions i la pèrdua de 6.000 llocs de treball

Unes bobines d’acer laminat de 25 tones de pes procedents del port de Gènova, a Itàlia, arriben embarcades en un vaixell amb bandera holandesa. Són descarregades als molls del port de Barcelona pel col·lectiu de l’estiba i traslladades mitjançant camions –un tràiler, una bobina– a una de les dues fàbriques d’automòbils situades a Catalunya: una, d’origen espanyol, pertany a un dels grups empresarials més importants d’Alemanya. L’altra és de capital japonès.

La fàbrica de tubs d’escap Bosal situada en el nucli urbà de Port de Sagunt (València) clausura sota la sospita de frau i deixa a 222 persones sense ocupació. Aquest tancament reafirma la profunda crisi del sector siderometal·lúrgic

Aquesta situació ja li resulta prou familiar a Lucas Sánchez, de 53 anys i resident a Port de Sagunt (València). Ha dedicat tota la seua vida a treballar a la indústria siderometal·lúrgica. Va començar a treballar en Alts Forns del Mediterrani –anteriorment Alts Forns de Vizcaya– quan tenia 23 anys. Un any després, la fàbrica va ser tancada pel govern de Felipe González com a concessió als francesos per a l’entrada de l’Estat espanyol en la Unió Europea, en aquell moment encara anomenada Comunitat Econòmica Europea.

Juan Gil i Raúl Sánchez, treballadors en lluita de Coca Cola de Fuenlabrada, van visitar recentment Catalunya per donar a conèixer la seva situació. La Directa va parlar amb ells sobre com és enfrontar-se amb una de les multinacionals més grans del món

Amb llàgrimes als ulls i incapaç de pronunciar una frase sencera, intentava Raúl Sánchez explicar fa unes setmanes a Vic la seva experiència a la lluita per mantenir el seu lloc de treball a la planta de Coca Cola de Fuenlabrada, amb el suport incondicional del seu company Juan Gil. Tant Sánchez com la seva parella són treballadores afectades per l'ERO a Coca Cola. Quan va començar el conflicte, la seva filla només tenia quatre mesos. És només un dels exemples de les 300 treballadores en lluita de Coca Cola.

Subscribe to lluita laboral