Internacional

Trenta anys de la primavera obrera de Reinosa

La lluita obrera i la repressió segueixen vius a la memòria col·lectiva de la comarca de Campoo, a Cantàbria. El conflicte laboral de 1987 a La Naval es va convertir en una autèntica batalla campal, en què va morir un obrer
Treballadors abandonant el poble per anar a Madrid a continuar amb les protestes
CCOO
24/03/2017

Els incidents a la comarca de Campoo, a Cantàbria, de 1987 estan lligats al context social i laboral en què es va desenvolupar aleshores la lluita obrera a la zona, una vegada debilitats els principals sectors que la dinamitzaven (agroalimentaris, ramaders, ferreries, etc.). A Reinosa, la població augmentava progressivament, principalment des que el 1918 s'hi va instal·lar la Sociedad Española de Construcción Naval, i fins al 1984, quan es va arribar al màxim poblacional de la història del municipi amb 13.411 habitants.

El pla de viabilitat de Forjas y Aceros incloïa la necessitat de prescindir de 463 treballadores, de les quals 59 serien prejubilats

El 3 de març del 1987, el president del comitè d'empresa, Fernando Fuente, havia preguntat sobre la situació del pla de reconversió i el president Enrique Antolín va contestar-li que no se'n preveia cap. Un dia després, els va comunicar que el pla de viabilitat de Forjas y Aceros (l'antiga La Naval) incloïa la necessitat de prescindir de 463 treballadores, de les quals 59 serien prejubilades i la resta passarien a engreixar la llista d'afectades pel procés de reconversió i la rescissió de contracte. Tres dies més tard, la premsa autonòmica va fer públic que Forjas y Aceros de Reinosa havia anunciat un expedient de regulació de treball, rebutjat pel comitè. Un fet que va indignar tota la ciutat, que havia vist passar tres generacions diferents per la fàbrica.
 

El president de la fàbrica, al 'búnquer'

L'endemà, enmig de les negociacions de l'expedient, el diari Alerta va donar a conèixer que Enrique Antolín marxava a Euskadi per ocupar la Conselleria d'Obres Públiques del Govern Basc, en mans de la coalició entre el Partit Nacionalista Basc i el Partit Socialista Obrer Espanyol. La notícia provoca major crispació encara entre la gent campurriana, per això quan l'11 de març va retornar a la fàbrica per acomiadar-se de l'equip de direcció i recollir les seves pertinences, els treballadors, alertats de la visita, van acudir al seu despatx a demanar-li explicacions. Davant la seva negativa, decideixen assembleàriament traslladar-lo al conegut com el búnquer, un edifici contigu a les oficines, i retenir-lo fins a l'endemà, per impedir que executés el seu nomenament de càrrec com a conseller a Vitoria-Gasteiz. La intenció dels obrers en aquell moment no és altra que forçar una negociació.

Protesta de treballadors de La Naval a Reinosa / CCOO

 

Nombrosos veïns i veïnes de Reinosa, estudiants i la plantilla d'una altra fàbrica de la ciutat, Cenemesa (Constructora Nacional de Maquinaria Eléctrica S.A.), acudeixen a la fàbrica en assabentar-se del succeït per mostrar el seu suport a les treballadores de Forjas y Aceros. Hores després, a les set de la tarda, comencen a arribar les primeres unitats d'intervenció de la Guàrdia Civil a les portes de la fàbrica, intentant dissipar violentament les persones concentrades, però aturen les intervencions després d'una conversa per apropar postures entre l'alcalde de Reinosa, el socialista Daniel Mediavilla, els treballadors i el Delegat del Govern, Antonio Pallarés.

El president de l'empresa Enrique Antolín marxava a Euskadi per ocupar la Conselleria d'Obres Públiques del Govern Basc. La notícia provoca major crispació encara entre la gent campurriana

Després d'una reunió de treballadores, celebrada paral·lelament, s'aproven una sèrie de punts que s'assumeixen com a reivindicacions inamovibles de cara a arribar a un acord. Les converses de matinada entre Antolín i el comitè d'empresa no prosperen i la tensió augmenta quan l'edifici de La Naval queda incomunicat telefònicament durant els intents de conversa entre el comitè i Miguel Cuenca (director de relacions industrials de l'INI). Aleshores comencen els treballs d'assalt al búnquer per part dels efectius de la Unitat Especial d'Intervenció de la Guàrdia Civil. Segons les informacions recollides al treball de Florencio Enríquez sobre els fets, sembla que "els serveis d'informació van infiltrar gent a l'interior de la fàbrica".
 

La Guàrdia Civil agita mocadors blancs

El matí següent, Pallarés dóna ordres d'actuar a la Guàrdia Civil per alliberar Antolín. A les vuit menys quart, 34 membres de la Unitat Especial d'Intervenció penetren a l'edifici on roman retingut, procedint al seu rescat, amb una operació que conclou a les vuit i mitja, secundada per més de 300 guàrdies civils, que s'encarreguen de dispersar mitjançant l'ús de pilotes de goma i pots de fum, a obrers i familiars congregats a les portes de la fàbrica. La batalla s'estén més enllà de la fàbrica, i paral·lelament al parc Cupido es produeixen enfrontaments entre la joventut -en còlera per l'agressió al president del comitè d'empresa de Farga Casanova, Felipe Vélez- i la Guàrdia Civil.

Els guàrdies són expulsats del poble, i els comandaments decideixen acceptar les condicions proposades i abandonar la ciutat, amb un abalnç d'un centenar de ferits greus

El clima va continuar caldejant-se, el poble se sentia envaït, i el moment àlgid es produeix quan més de 10.000 persones s'uneixen per fer front als efectius de la Guàrdia Civil que, atemorits, decideixen retirar-se agitant mocadors blancs a l'aire en senyal de rendició. Un grup de guàrdies civils va quedar atrapat en un carreró sense sortida davant l'impuls d'estudiants i obrers, i decideixen llençar les seves armes a terra davant la multitud que els va encerclar, com relata una de les persones que ho va viure en carn pròpia. La intervenció del comitè d'empresa va impedir que fossin apallissats i van ser traslladats ràpidament a la fàbrica per convertir-los en ostatges i emparar així la sol·licitud de la retirada de les forces de l'ordre dels carrers de Reinosa, amb el vist i plau d'un oficial al comandament d'un altre contingent que s'uneix a les negociacions.

Després de ser reduïts i desarmats, els guàrdies són expulsats del poble, i els comandaments decideixen acceptar les condicions proposades i abandonar la ciutat, deixant un balanç de més d'un centenar de ferits greus entre treballadores i forces de seguretat.

Judici contra membres del comitè de Forjas y Acero per la retenció d'Antolíon / CCOO


Enrique Antolín jura amb normalitat el seu càrrec a Vitòria, mentre la premsa estatal es fa ressó del succeït a Reinosa, esgrimint una línia argumental que justifica l'actuació del govern i criminalitza la classe treballadora campurriana. L'aleshores director de la Guàrdia Civil, Luis Roldan, va prendre la decisió de no sancionar cap agent involucrat en els fets, i es limità a parlar d'"actuació exemplar" dels seus homes, per, mesos més tard, reconèixer que "en una actuació legal i plenament justificada, existeix la possibilitat de què es cometi alguna irregularitat, sempre individualitzada". Per la seva banda, el Ministre de l'Interior aleshores Jose Barrionuevo declararia "els obrers que utilitzen la violència són la vergonya dels treballadors", motiu pel qual seria declarat persona non grata en una assemblea de treballadors de Forjas i Aceros celebrada el 18 de maig. Els implicats a la batussa continuen ingressats a l'hospital Valdecilla de Santander, dels quals els més greus són treballadors. Els mitjans anuncien que continuen sense aparèixer les armes que es van requisar els agents durant els fets.
 

Mor un obrer

En els successius dies d'aquella primavera del 87, el comitè de l'empresa de maquinària elèctrica Cenemesa també estableix un calendari d'accions amb caràcter indefinit aprovat en l'assemblea de treballadors, amb concentracions diàries al parc de Cupido, sense comptar amb l'autorització del Delegat de Govern a Cantàbria, Pallarés. El poble de Reinosa segueix amb les mobilitzacions en defensa dels seus llocs de treball, i exigeixen que es faci justícia pels esdeveniments de l'11 de març, al mateix temps que la ciutat continua assetjada per desenes de tanquetes i carros militars que desfilen diàriament. Els mitjans s'esforcen per desacreditar la força obrera, arribant fins i tot a relacionar els treballadors amb l'entorn de l'organització Euskadi Ta Askatasuna

El 16 d'abril de 1987, durant una concentració convocada a dos quarts de cinc de la tarda al parc de Cupido, els guàrdies civils carreguen de manera premeditada i violenta

El 16 d'abril de 1987, durant una concentració convocada a dos quarts de cinc de la tarda al parc de Cupido, els guàrdies civils carreguen de manera premeditada i violenta contra totes les persones congregades, fent ús fins i tot de tanquetes, obeint a una única consigna; atemorir i escarmentar la població. Com descriu l'informe elaborat per Manuel Alegria per la UNED, l'acarnissament va ser tremend. Tanta violència policial va acabar en tragèdia.

Gonzalo Ruiz García, veí de Matamorosa i treballador de Forges i Acers, es va refugiar juntament amb altres companys en un garatge per protegir-se de la brutalitat policial. Almenys van llançar sis pots de fum a l'interior del local, provocant la intoxicació de tots els que hi eren. Ruiz va ser ingressat en estat greu a les 21.48h de la nit a l'Hospital Marquès de Valdecilla, on acabaria morint el 6 de maig després de diverses setmanes d'intensa agonia.

Mesos més tard, l'autòpsia va demostrar que la defunció es va produir com a resultat de la inhalació dels gasos tòxics dels pots de fum que especificaven "utilitzar només en espais lliures, oberts i ben airejats". El govern va intentar manipular la informació pública al·legant que la mort de l'obrer va poder deure's a una malaltia del treballador i no per la causa que indicaven els experts. Els metges de l'hospital de Valdecilla ho van desmentir, però el procés judicial no va prosperar i el cas s'arxiva sense un sol condemnat, tractant que l'assumpte caigués en l'oblit.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: