Alejandra Soler, l'exemple de lluita de la II República al 15M

El passat 1 de març va morir la mestra republicana valenciana que va haver d'exiliar-se a la URSS per la seva militància al Partit Comunista d'Espanya. Quan va poder tornar a casa, no va deixar de lluitar per un món més just
Olga Calvo 06/03/2017

El passat 1 de març va morir Alejandra Soler amb 103 anys de vida, a la mateixa ciutat que la va veure néixer. El segle XX havia quedat escrit en la seua pell. L’exemple del seu pas pel món ha donat lloc a una mostra de tristesa i condol dignes d’una dona de la seua altura, militant i exemplificant.

La vida d’Alejandra ha estat relatada en diferents formats, però no ha estat suficient per tal de mostrar tot el que va viure. Des de la Federació Universitària Escolar (FUE), durant la II República, fins el 15M o la Primavera Valenciana, Soler no ha deixat que la repressió, l’exili o el retorn a un Estat espanyol franquista caigueren com una llosa a sobre seu, sinó que tot allò li va donar l’alè necessari per lluitar contra la injustícia.

La II República va estar plena de contradiccions, de lluites enfrontades, de repressió. Durant el segon bienni va estar governada per una coalició dretana que, amb l’alçament asturià del 1934 va demostrar en quin bàndol estava. Va ser en aquest moment quan Alejandra passà de ser sindicalista estudiantil a la militància política activa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE). Aquesta afiliació i militància és també la que la va obligar a exiliar-se i la va dur a la URSS, en comptes de Mèxic amb tota la seua família. Va renunciar així a la vida familiar i acomodada que son pare liberal i educat podia haver-li ofert. Tot per anar a complir amb el que ella entenia que era la seua responsabilitat social.

Quan va arribar a la URSS era una dona de 24 anys amb estudis universitaris, per la qual cosa va ser l’encarregada de donar la formació pertinent als xiquets de la Guerra

Quan va arribar a la URSS era una dona de 24 anys amb estudis universitaris, per la qual cosa va ser l’encarregada de donar la formació pertinent als xiquets de la Guerra. Aquesta fita històrica és fonamental, no per ser educadora en la URSS, sinó per ser una dona amb estudis en la València de 1936, ja que solament dues abans es van llicenciar a la Universitat de València.

No només això, Alejandra també va viure a la línia del front de la Segona Guerra Mundial. Va fer de mestra de 14 xiquets fugits d’un Estat en guerra i, a més, tenia un càrrec polític a l'organització juvenil del Partit Comunista Komsomol. Això va precipitar que durant la batalla d’Stalingrad, sota les bombes, hagués de rescatar els xiquets sota la seva responsabilitat, salvant-los la vida a tots.

Va tornar a València l’any 1971, on continuà amb la lluita antifranquista que abandonà en la guerra. Alejandra no es conformava amb la llibertat política, sinó que lluitava també per la justícia social. I aquesta no és una mera afirmació: tota la seua vida confirma que realment actuava en base a aquest criteri de vida, la vida feliç, lliure i justa.

Soler ha viscut totes les mobilitzacions del 15M amb la mateixa força mental i moral que l’havia acompanyat durant tota la seua vida de lluita i militància política

La lluita pel retorn dels xiquets de la Guerra i les exiliades també va ser molt duradora: des de principis de la dècada dels cinquanta fins que, a la fi, l’any 1970 se’ls va permetre retornar. Durant eixe període s’havia demanat al l'Estat franquista que poguessin tornar a casa fins a set vegades, que ho denegà una rere altra.

Per si fora poc, Soler ha viscut totes les mobilitzacions que es van desencadenar al voltant del 15M. Sense la mateixa força física, però sí amb la mateixa força mental i moral que l’havia acompanyat durant tota la seua vida de lluita i militància política. Finalitzava així la seua vida amb vàries condecoracions soviètiques i amb l’important reconeixement de la seua ciutat natal, València, que la va distingir com filla predilecta l’any 2016. La llarga llista de condecoracions fan referència no solament a la seua participació política, sinó també a tota una vida dedicada a la innovació en el camp de la pedagogia i l’educació. No obstant, ella voldria haver sigut historiadora, investigadora i professora a la universitat, aspiracions que van ser truncades pel franquisme i l’exili.

Dona, fou la tercera universitària llicenciada a la Universitat de València, professora, lluitadora des dels 17 anys a la FUE i fins els 103 al PCE i als moviments socials, exiliada pel seu pensament polític, heroïna d’Stalingrad... Les referents històriques no són un munt, però tenen la validesa històrica de qui ha viscut tota la vida al servei de la transformació social.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades