El Mobile World Congress, pels contorns

A les portes perimetrades amb tanques del Congrés, van i venen els comercials, els enginyers, els directius, majoritàriament homes, i també les hostesses, majoritàriament dones. Hi conversem i contextualitzem l'esdeveniment que sacseja Barcelona
Formigueig d'executius a l'entrada del recinte firal de l'Hospitalet de Llobregat on té lloc el Mobile World Congress
Victor Serri
Adrián Crespo 02/03/2017

Han hagut d'aixecar un pas elevat per a les visitants, un pont artificial i efímer que salva les congressistes del trànsit i les protegeix d'aglomeracions al pas de zebra de quatre carrils. Un jove treballador amb megàfon aconsella a la gent que el faci servir, que a canvi de pujar uns quants esglaons esquivin el més mínim destorb urbà i arribin a l'espai de ciment enjardinat i al McDonalds sense gairebé pensar-hi. Megàfons com aquest, simpatiquíssims, poblen de fet la ciutat sencera. Tot és gran, al Mobile World Congress, al recinte firal de l'Hospitalet de Llobregat; però si estàs acreditat tot és fàcil. Als accessos van i venen els comercials, els enginyers, els directius, majoritàriament homes; també les hostesses, majoritàriament dones. Només algunes periodistes. A nosaltres ens ha tocat quedar-nos fora, no han concedit l'acreditació a la 'Directa' perquè, segons els criteris de l'organització, "journalism must be your main professional occupation", i un fa el que pot.

En Mate, un croat al voltant de la cinquantena i ben plantat, representant del gegant xinès Huawuei al mercat balcànic, pren el sol a un banc i descansa. Acostumat a viatjar i treballar arreu d'Europa es mostra exultant amb el congrés i amb la ciutat. "A Barcelona tothom està satisfet amb tot", confirma després de parlar amb altres visitants d'arreu del món: "la gent és amable, les comunicacions són molt bones, està tot molt net." I si comparteix amb les ciutats croates el clima mediterrani, Mate admet que està molt més desenvolupada. També que és més cara.

Han hagut d'aixecar un pas elevat per a les visitants, un pont artificial i efímer que salva les congressistes del trànsit i les protegeix d'aglomeracions al pas de zebra de quatre carrils

La Xanadú meridional dels negocis, en definitiva. A les crítiques des del bàndol social respon amb simpatia que un congrés com aquest porta molts diners a Barcelona, un argument omnipresent que a banda d’ell pot fer seu la taxista o a hores d’ara, l’alcaldessa. De fet Colau ha sabut donar tints progressistes o “ciutadans” a un Congrés inevitable com fer-se gran, amb la Mobile Week Barcelona. Xerrades, rutes i creació artística han servit, explica l’Ajuntament, perquè dos mil visitants d’estar per casa debatessin “sobre els reptes, límits i oportunitats de la revolució digital des d’una perspectiva ciutadana”. El croata potser no se n’adona, però Barcelona ho ha tornat a fer.

Per altra banda, respecte a la qüestió independentista, que ha sabut copsar per les estelades als balcons, Mate destaca amb sincera humilitat que a parer seu a l'entorn global calen països grans. A l'ombra de la Torre Inbisa, a les portes amb tanques del congrés, fet i fet, tot el que ens envolta fa olor de "global", de carn de hub aeroportuari, de sandwich de gall d'indi i de liti xilè.

A nosaltres ens ha tocat quedar-nos fora perquè, segons els criteris de l'organització, "journalism must be your main professional occupation" / Victor Serri


La placidesa de gated community a l’ambient, salvaguardada per uns mossos d’esquadra tan visibles com de costum, ens fa oblidar el vertigen del circuit global de producció en el que participen "l’explotació de recursos minerals a la República Democràtica del Congo, les vulneracions contínues dels drets laborals de les persones que treballen a les fàbriques de grans corporacions com ara Apple o DELL, o els grans abocadors de residus contaminants a diversos països africans". Són alguns dels temes a l’agenda del Mobile Social Congress, un altre esdeveniment paral·lel aquest cop organitzat per Setem amb suport de la Diputació i l’Ajuntament, que clarament no s'en volen perdre una.  

A la gespa, tres noies de cabells llargs s'acaben els tuppers i comencen el iogurt de xocolata. Són hostesses d'una agència que els prohibeix parlar amb la premsa (fins i tot amb la que no entra) però a les que direm Laura i Violeta. Tenen ganes de conversar i ningú entendria per què l'agència els ho ha de prohibir, d'acord amb el que opinen del Congrés: gairebé cap crítica. Al capdavall són estudiants, amb contracte eventual, que posen de referent algunes de les feines precàries anteriors i afirmen cobrar més que de dependentes de Zara. Que tu treballes perquè vols i en tot moment saps el que cobraràs, afegeixen perfectament imbuïdes de l'esperit dels temps, que al final la gent és molt dropa. Són dues de les 600 hostesses de la seva agència, una entre tantes, treballant al WMC.

Com que elles sí que han pogut contemplar la meravella des de l'interior, ens expliquen el que han vist. Un jove prodigi de setze o divuit anys, molt ben vestidet i ben guapo, ja al servei d'alguna de les grans multinacionals, per exemple. O un home amb un cartell penjat on hi ha pogut llegir "I need investors". Però en general, homes de negocis genuïns, dels de trajo italià o xinès; dels que, sí, són majoritàriament homes. Admeten que és un lloc elitista, amb entrades de 800 a 4.000 euros, amb "stands d'algunes empreses que són gairebé hotels", però que moltes de les persones allà dins hi entren a sou de les grans corporacions. També que els emprenedors, o els que intenten estirar més el braç que la màniga, tenen si volen el 4YFN a plaça Espanya. Four Years from Now, vol dir l'explícit acrònim, un mini-Mobile World Center que ha de donar a tots els apologetes de l'ascensor social l'oportunitat d'entrar a la Lògia.

La Nat Richards és hostessa i va ser acomiadada el mateix dilluns, segons explica, per insistir en la seva necessitat de vestir una jaqueta americana sobre el vestit curt, tal com li van prometre a la formació

Les noies són conscients de les crítiques, de la quantitat de diners que s'enduu cada any l'organitzadora, GSMA, a costa de la marca Barcelona, i donen suport a les protestes de Greenpeace contra l'ús de materials tòxics per la fabricació de telèfons. De casos com els de la Nat Richards, no en fan esment, probablement perquè no n'han sentit a parlar. La Nat és hostessa com elles i va ser acomiadada el mateix dilluns, segons explica, per insistir en la seva necessitat de vestir una jaqueta americana sobre el vestit curt, tal com li van prometre a la formació. La seva agència treballa per l'empresa xinesa Gionee i una de les caps, les va obligar a desabrigar-se. Amb temperatures mínimes de deu graus i massa poca roba a sobre, la Nat s'hi va negar i va haver de deixar el servei. No era l'únic incompliment respecte al que els va dir a la formació: d'una hora de descans en una jornada de nou a sis, van passar a una única pausa de deu minuts a dos quarts de tres amb l'excusa de les aglomeracions i la feina. A jutjar per la paciència amb la qual atenen el periodista, el cas de la Laura i la Violeta sembla diferent, si més no pel que fa al temps de descans.

La gent marxa i torna de dinar i alguns, com en Mate, un cop han acabat la feina i han aconseguit tots els contractes i contactes esperats, es preparen per a dos dies més d'oci a la ciutat / Victor Serri


La gent marxa i torna de dinar i alguns, com en Mate, un cop han acabat la feina i han aconseguit tots els contractes i contactes esperats, es preparen per a dos dies més d'oci a la ciutat, amb una sorprenent mutació que els fa passar de congressistes a turistes quan cau el sol. L'after-party d'avui serà a Shoko, a tocar de la platja i més internacional que mai; el casino, com ahir, s'omplirà a vessar, i l'hotel Arts semblarà un alberg de motxileres amb el seu tràfec de cotxes amb vidres tintats. Entre els que van i venen, penjolls identificatius d’arreu del món on no importa tant el país de procedència com l’empresa per la que treballen. Amb excepcions com els del pavelló d’Israel. L’Estat en qüestió està promocionant un mercat d’apps propi i ha portat 64 empreses a vendre les seves historietes, moltes d’elles especialitzades en el IoT, l’internet de les coses, que pel que entenem tant et pot connectar un mur de ciment a la xarxa com personalitzar un míssil amb el teu nom i cognoms.  

L’Estat d'Israel està promocionant un mercat d’apps propi i ha portat 64 empreses a vendre les seves historietes, moltes d’elles especialitzades en l'internet de les coses

També penjolls més nostrats com els de Telefónica, que ha estat notícia aquests dies pel flamant projecte Aura, amb el que competiran amb Facebook o Google per la venda de les nostres dades empaquetadetes. El col·lectiu Xnet ho ha denunciat i ha fet èmfasi en la necessitat de derogar la Llei espanyola de Conservació de Dades que ho permet, tot obligant les empreses a guardar les nostres dades de sis mesos a dos anys. Aquesta norma ha de ser derogada, diuen, després de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la UE del passat desembre, que dictava que cap país europeu pot tenir lleis que exigeixin als proveïdors de comunicacions com Telefónica dur a terme un registre general i indiscriminat de l’activitat dels usuaris. De moment, però, tot segueix sota control.

Més enllà, encara gaudint del sol, dues dones i dos homes acaben de decidir estratègies, apinyades com un equip de futbol americà. Un dels homes, de la delegació sud-coreana, ens demana una targeta de negocis quan demanem fer-li dues preguntes i sense massa més a dir, a banda que venen de l'oficina de promoció i de demostrar-nos amb la seva por a parlar que fem cara de Kim Jong Il, dissol en un tancar i obrir d'ulls la comitiva i ens abandonen a l'empara dels gratacels i la marea de congressistes satisfetes de la productiva jornada.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades