1.000 m2 de desig o l’espectacle postmodern

Rosa Ferré i Adélaïde de Caters, comissàries de l’exposició, han centrat el seu interès en la manera com actuen els espais a l’hora de conformar i tipificar rols i pràctiques sexuals, i revelen la importància que té l’arquitectura com a motor del desig
25/01/2017

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha transformat la seva segona planta en un espai barroc contemporani, un cop més. I no ens hi referim d’aquesta manera com a crítica negativa, sinó més aviat com a constatació del seu tarannà excessiu per bé que polifònic i seductor per bé que profund. En aquesta línia, l’exposició 1.000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat s’erigeix com un espectacle més dins la societat preconitzada per Guy Debord i es presenta sense complexos com un producte hiperbòlicament postmodern.

/ GREGORI CIVERA


Aquesta és una exposició colossal, tant pel que fa a la mida com pel que fa al discurs. S’hi investiga com s’han projectat, construït i imaginat els espais per al sexe en la societat occidental centrant la seva atenció en la manera com actuen aquests espais per conformar i tipificar rols i pràctiques, i revela la importància que té l’arquitectura com a motor del desig. Per fer-ho, les comissàries Rosa Ferré (cap d’exposicions del CCCB des de 2012) i Adélaïde de Caters (arquitecta i investigadora) es valen d’unes 250 peces diferents (llibres, fotografies, dibuixos, pintures, vídeos, maquetes i instal·lacions artístiques), que cohabiten i refan l’espai expositiu alhora que tracen el camí d’una tesi igualment àmplia i mal·leable.

La necessitat d’una vida privada sorgeix amb l’ètica protestant-mercantil i amb les exigències socials i polítiques de la utopia burgesa dels segles XVII i XVIII

Encertadament, l’exposició no es desenvolupa a partir del –gran– relat cronològic, tot i que té el seu punt de partida al segle XVIII, període que va veure el naixement del concepte d’intimitat, i arriba fins als nostres dies, quan aquest ha esdevingut espectacle. Tradicionalment, el sexe i el desig s’han mantingut en un espai privat i íntim, tot i que aquests dos mots tenen significats i històries diferents. D’una banda, la necessitat d’una vida privada sorgeix amb l’ètica protestant-mercantil i amb les exigències socials i polítiques de la utopia burgesa dels segles XVII i XVIII i es materialitza en el més pur sistema liberal del XIX; aquest espai per abandonar les armes i la defensa, per anar en sabatilles, com diu l’historiador Georges Duby, i que avui dia és un dels pilars de la societat del benestar.

El sentiment de la intimitat apareix més recentment, en una societat postindustrial, com un replegament de l’individu sobre si mateix i un abandó de la privacitat intersubjectiva

Ara bé, moltes de les accions privades, com ha estat el sexe tradicionalment, estan reglades pels costums o els usos socials que hem interioritzat, de manera que, en aquests espais, tampoc no som cent per cent lliures. En canvi, el sorgiment del sentiment de la intimitat apareix en dates més recents, en una societat postindustrial, com un replegament de l’individu sobre si mateix, un individu que abandona la privacitat intersubjectiva per recollir-se en el seu interior. Si bé són dos àmbits diferenciats, tots dos van contra direcció d’allò que és públic i, precisament a partir d’aquí, enllacem amb l’altre gran protagonista de l’exposició: justament, una de les distincions més rellevants que es poden traçar té a veure amb l’espai. Les accions no són públiques, privades o íntimes en elles mateixes, sinó que ho són en funció de l’espai on es desenvolupen. Aquesta reflexió gravita a la sala d’exposicions de manera que, d’una banda, la mateixa idea d’exhibir llocs per al sexe en un espai públic fa més complexes les distincions anteriorment proposades i, de l’altra, moltes de les peces de la mostra formen part d’un experiment transgeneracional per situar allò privat o íntim en contextos heterodoxos.
 

Penetrar i gaudir de l’exposició

Resseguint aquest camí, les comissàries plantegen tres capítols temàtics per estructurar la mostra i, a banda, inclouen quatre espais autònoms –comissariats per diferents especialistes– pensats com a reproduccions escenogràfiques que “obliguen l’espectador a penetrar en el seu interior i detenir-s’hi per gaudir-lo en intimitat”. Aquesta és l’afirmació d’un dels nivells de lectura de l’exposició, clau al nostre parer, ja que posa en joc el simulacre baudrillardià de diverses maneres. La iniciativa fa cara d’haver estat concebuda com un trampantojo (mot que preferim en castellà, bé perquè en català ens mena cap al manlleu del francès trombe-l’oeil, bé perquè ens sembla molt més suggeridor), que és sempre conceptual i visual: allò que només havia estat imaginat, aquí, és definit materialment; allò que era material és traslladat per crear un ambient simulat, i el que es vol íntim s’ubica en una institució pública. Tanmateix, tot això conviu braç a braç amb peces matèricament originals, una potenciació clarament intencionada de la imaginació de les visitants i una voluntat de fer públic allò que és –habitualment– privat. I tot plegat, barrejat amb el voyeurisme com a potent catalitzador de la fantasia, la curiositat i la perversió.

/ GREGORI CIVERA


Iniciem aquest viatge ple de salts i relacions inesperades amb Utopies sexuals i les propostes radicals de Claude-Nicolas Ledoux i el temple del plaer per a la ciutat ideal Saline de Chaux o els falansteris de Charles Fourier, figura en la qual pensem que paga la pena aturar-se. Fourier és, segurament, un dels protagonistes a l’ombra de 1.000 m2 de desig, ja que les seves propostes han estat clau per al desenvolupament del pensament posterior fins als nostres dies. Per exemple, el socialisme utòpic, que a l’exposició troba manifestacions arquitectòniques en el Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill i el Walden 7 i en l’arquitectura informal d’Ettore Sottsass o el cooperativisme, que recupera les comunes hippies, amb els domes de Buckminster Fuller com un dels casos clàssics. A l’altra banda, també fonamental per a les comissàries, trobem la qualitat visionària de Fourier en relació amb les inclinacions sexuals: hi ha qui el considera un dels precursors de Freud en la seva anàlisi exhaustiva sobre les manies, però, sobretot, pel fet de concedir-los el seu espai dins la societat.

En aquest apartat, també trobem el Marquès de Sade, figura que aglutina els conceptes de literatura, plaer i arquitectura i que, com en la pornografia actual, el que cerca és l’excés com a eina per allunyar-se d’un mateix: “Una mazmorra abovedada en cuyo interior se hallaba todo lo que el arte más cruel o la barbarie más refinada pueden inventar en cuanto a atrocidad. Y allí, ¡qué tranquilidad!”. Finalment, esmentar una d’aquestes instal·lacions de gran format: el centre d’entreteniments sexuals que el cinètic Nicolas Schöffer va projectar als seixanta i que és un laboratori de plaers sexuals.
 

Els refugis del plaer

Amb Refugis llibertins, les comissàries volen explorar “el paper que juga l’arquitectura en les estratègies de seducció i la seva contribució al control dels comportaments i a la creació dels estereotips de gènere”. Se serveixen d’aquests espais concebuts com a refugis per al plaer, com les petites maisons de l’aristocràcia francesa del XVIII, i ens introdueixen literalment en un gabinet de lectura de ficció llibertina amb obres de Nerciat, Crébillon, Servigné, Choderlos de Laclos i Sade. Fa la sensació que, mentre transites per aquest espai habitat per un món imaginari on els personatges se sotmeten a tots els capricis del desig, et converteixes en un observador clandestí que s’ha colat en un lloc tancat i íntim, i es dispara la fantasia. Aquesta escenografia s’erigeix com un simulacre d’un simulacre, ja que reprodueix un espai on, originalment, el personatge principal és la fantasia de cadascú –que, com deia Antonin Artaud, sempre t’acompanya. Amb un to completament diferent, però que cerca un trasllat similar, hi ha representats els apartaments de solter que proposava la revista Playboy i, sobretot, el llit rodó de Hug Hefner que simula la presència del magnat americà, com si poca estona abans hi hagués estat ajagut fent feina.

De l’exposició, també cal destacar les fotografies de Larry Sultan, els vídeos d’Ursula Biemann, les performances de Joan Morey o els dibuixos de Bernard Tschumi

El darrer eix temàtic s’anomena Sexografies o els espais públics per al sexe, on trobem la Sala XXXB, amb petits espais que reprodueixen les sales de visionat de pel·lícules mítiques del porno dels setanta, en les quals es va viure una progressiva assumpció legal de la pornografia. Aquí també caldria destacar les fotografies de Larry Sultan, els vídeos d’Ursula Biemann, les performances de Joan Morey o els dibuixos de Bernard Tschumi, que cartografien les passions contemporànies avui dia posant al mapa els nostres espais de trobada per al sexe.

Una de les propostes arquitectòniques de Claude-Nicolas Ledoux / CCCB


Així doncs, partint d’un segle XVIII aristocràtic i trencador, havent passat pels autors llibertins, per un gabinet pensat per llegir-los i per un segle XX funcional i erotitzat pel cinema i els media en què la pornografia es transforma en cultura de masses, l’exposició du les visitants a interrogar-se sobre el seu present. Per a Ferré i De Caters, el desig i el sexe han trobat el seu lloc al ciberespai i la realitat virtual, ja que les manies (recordem Fourier) “deixen de ser desviacions quan es descobreixen compartides i Internet ha estat aquest punt de trobada en el qual allò estrany s’ha revelat més comú i contagiós del que mai no haguéssim pogut creure”, diu la comissària catalana.
 

Una temporada íntima del CCCB

Aquest només és un petit tast de la munió de peces i dels possibles recorreguts que trobem a l’exposició més barroca d’una temporada que, segons el director de la institució, té una característica molt pròpia i és un “interès especial pels espais individuals i íntims i la vida quotidiana”. Ara bé, l’equip del museu també ha vetllat per continuar treballant en una línia desinhibida, indecorosa i propera al món real –portes del museu enllà– per no abandonar el seu objectiu d’erigir-se com a observador atent de la contemporaneïtat i excitador del pensament.

“És una exposició densa, ben documentada, encara que també lúdica i juganera, perquè no es pot explicar la contemporaneïtat sense parlar de sexe”, va explicar el director del CCCB Vicenç Villatoro. I sí, hi estem d’acord: la contemporaneïtat no pot defugir el sexe per explicar-se, de la mateixa manera que no ho pot fer cap altre període històric. 1.000m2 de desig explica la contemporaneïtat com un sampler fragmentat, multicanal, copat d’anacronismes i amb un humor distant en què el desig esdevé espectacular.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Lluny de les coses senzilles

Wednesday, 25 January, 2017

Sembla que l’onada de fred siberià no anirà pas malament als Matagalls per continuar l’efecte bola de neu, aquell rodar que, a mesura que avança, fa la cosa més gran.

Elegia de la guerra bona

Wednesday, 25 January, 2017

El cineasta Roger Corman (La caída de la casa Usher), un dels grans herois de la sèrie B estatunidenca, va signar El barón rojo en un moment en què flirtejava amb p