Drets

"No té sentit que una dependenta a qui s'exigeix una talla 38 hagi de menjar als lavabos"

Parlem amb José Luís Moreno Pestaña, filòsof i sociòleg especialista en filosofia política, sociologia dels trastorns alimentaris i de la salut mental, matèria que aborda a 'El lado oscuro del capital erótico', que acaba de publicar
"Els recursos corporals que s'exigeixen a moltes treballadores, que tenen salaris de misèria, que no tenen temps per preparar-se el menjar que haurien de consumir per tenir el cos que se'ls exigeix, té conseqüències polítiques i socials importants"
Ariana Nalda
09/12/2016

Mònica Belucci deia que la roba que no li anava bé és que "estava mal feta". La pressió estètica no afecta per igual a homes i dones, ni tampoc s'exerceix ni impacta igual en totes les classes socials. L'entrada al mercat laboral per a moltes dones coincideix amb l'agudització de la contradicció entre el cos viscut i el cos exigit, socialment i laboralment. Segons José Luis Moreno Pestaña, a les treballadores cada vegada se les exigeixen uns requisits estètics d'adequació a la "imatge de marca". Aquestes demandes estètiques i corporals sovint no estan reconegudes i entren en contradicció amb les condicions de treball, aprenentatges i cultures alimentàries del seu entorn social. Aquestes i altres qüestions, com ara la gordofòbia, l'impacte de l'IMC a la vida quotidiana i el paper del moviment feminista, són tractades per José Luís Moreno Pestaña, filòsof i sociòleg versat en filosofia política, sociologia dels trastorns alimentaris i de la salut mental, entre altres disciplines. Tot just ha publicat el seu segon llibre: El lado oscuro del capital erótico. Capitalización del cuerpo y transtornos alimentarios (Akal, 2016)


La cara oscura del capital erótico és un llibre molt original tant per l'enfocament de la pressió estètica des d'un prisma de gènere i de classe, com per posar llums sobre la caixa negra del mercat de treball. D'on sorgeix aquesta investigació?

El primer llibre que vaig escriure, Moral corporal, transtornos alimentarios y clase social, estudia sobretot quines són les formes de desviació corporal que es catalogaven com a trastorn alimentari en famílies de classe treballadora, mitjana i classe alta. Però em vaig centrar especialment en la classe treballadora, perquè em semblava que els trastorns alimentaris eren un fenomen que mostraven molt bé com canviava la cultura somàtica, la cultura del cos, en les famílies de classe obrera tradicional, sovint famílies d'origen rural, on el canvi era més dràstic. En aquell llibre es recullen les seves experiències en el mercat de treball, però allò no estava construït com una recerca en si. D'altra banda, la literatura sobre el cos sol tenir un arrelament molt filosòfic, on es menciona molt Foucault, Judith Butler, on generalment hi ha una especulació molt amplia sobre el paper del cos dins del capitalisme, però que sovint no aterra en les relacions diferents que estableixen amb el seu cos persones de diferents estrats socials. Continuo pensant que els trastorns alimentaris són un bon analitzador perquè ens revela, més enllà del problema psiquiàtric, perquè determinades persones no es poden adaptar a les exigències corporals dels contextos en els quals viuen, i per això vaig decidir entrar a fons en aquest tema. I, efectivament, pel que jo conec, aquest és el primer llibre que hi ha sobre aquest particular, més enllà de referències vaporoses sobre la qüestió.


En la teva recerca detectes que, a partir de les dècades dels 1990 i 2000 s'accentuen les dinàmiques de pressió estètica sobre el cos, i que aquesta agudització també mostra el contrast professional entre una generació de dependentes que es van incorporar al mercat de treball abans i després d'aquesta època. A quins factors atribueixes aquests profunds canvis? Què ha canviat en la configuració del capitalisme, en el mercat de treball en relació al cos?

Els canvis són nombrosos: l'accés massiu de les dones al mercat de treball, la configuració de la classe treballadora en treballs de representació és bàsicament femenina. La crisi de la crítica feminista a la mercantilització del cos, característica dels anys 70 que, fins i tot ha estat teoritzada com una nova onada del feminisme, basada en la valorització positiva de les qualitats corporals de les dones ... És cert que la diferenciació que faig té a veure amb la configuració de la investigació on hem de trobar mecanismes de contrast. Em va semblar interessant, per exemple, que en les entrevistes amb treballadores que eren dependentes en botigues de moda als anys 60 ho eren sota unes formes de reclutament de la força de treball diferents de les que hi ha als anys 90. Eren contractades molt joves per empreses on eren formades pel patró, tot sota unes formes de dominació en el treball molt paternalistes i on la seva funció fonamental era vestir a la gent i no tant exhibir la moda que hi havia en les botigues. Ara bé, un cop feta la recerca, en la recopilació històrica que recullo al començament del llibre, la meva conclusió és que el cos es produeix en el segle XIX, a partir de l'encreuament de tres factors.


Quins són els elements que fan possible la 'producció' del cos?

"Les administracions públiques han escollit dos prototips còmodes a perseguir: la nena inmadura que està afectada per la moda' i les models"

El primer és que el cos està pedagògicament disponible, és a dir, que es pot transformar i és bo transformar-ho. És una idea que, per exemple, a la medicina antiga, la medicina hipocràtica era inconcebible. La segona idea dominant és la unificació dels mercats de la bellesa, on juga un paper de primer ordre el món de la cultura d'avantguarda, la joventut byroniana [per Lord Byron]. El segle XIX és l'època en què apareix l'anorèxia com a trastorn específic, com s'explica al llibre. I en tercer lloc, hi ha la idea que la transformació del cos comporta una mena de "grandesa" moral.


Se li atribueixen qualitats morals a les qualitats corporals...

Efectivament, a la visió grega del cos. La consideració de la bellesa a la cultura clàssica implica una crítica enorme a l'obsessió pel cos, l'ocupació del cos implicava no ocupar-se de la ciutat. I això ho trobem a la democràcia antiga, com ara Plató. També hi ha la visió cristiana on ocupar-se del cos, fer-se càrrec del que és terrenal, del que no és important perquè ens allunya del senyor... Enfront d'això, aquesta idea és innovadora. Perquè fins ara, el cos com objecte de preocupació havia estat marcat negativament. Aquests tres vincles són els que fan que es pugui pensar en un model de cos unificat. Aquest model se sintetitza en la primesa, que es converteix en significant de bellesa, salut i de preocupació. Juga un paper anàleg al de la unificació dels diferents recursos econòmics mitjançant la moneda, el patró dòlar.


La periodista Susan Faludi explica que, durant les dècades de 1970 i 1980, amb plena efervescència del moviment feminista, les dones van desenvolupar unes pautes estètiques i de consum contràries a les expectatives de la indústria, la qual cosa fou resposta amb un reforç de "disciplinament" com ara la reducció de l'oferta de productes. La derrota d'aquesta revolta feminista sembla coincidir cronològicament amb el canvi de model de la venda de roba que expliques al llibre: de la dependent que assessora per adequar la roba al teu cos i aquest sigui realçat (fent valdre el seu coneixement tècnic) a un nou model autoritari on a les dependentes transmeten la idea que "aquesta és la roba que hi ha i la meva missió és que la compris, et quedi bé o malament". És un canvi en el qual la dependent també perd el seu paper d'assessora estètica qualificada. Quan parles de la resistència contra l'adequació al patró estètic, quin paper juga el moviment feminista?

Hi ha tres plànols on el feminisme ha estat i és fonamental. En primer lloc, hi ha diverses onades feministes, la darrera de les quals és d'on trec el concepte de "capital eròtic", encunyat per Catlin Hakim. Encara que no estigui molt d'acord amb ella, tampoc no volia inventar un concepte nou perquè a l'àmbit de les ciències socials cada vegada que algú escriu alguna cosa crea un concepte nou, i potser no sempre és necessari. La tesi que defensa Hakim és que hi ha una conspiració masculina que fa que les dones no explotin les seves "armes de dona" i la culpa és del feminisme. Ella es reivindica d'un feminisme molt més radical que el vell feminisme, podríem dir, "antieròtic". Jo crec que el moviment feminista ha plantejat molt bé aquestes qüestions i hi ha una possibilitat de lluita enorme en l'àmbit de la salut; segons quins cossos són transformables, segons quines tipologies i patrons, i segons quina legitimació reben per part del discurs sanitari. Hi ha una crítica molt forta –per exemple, entre les artistes feministes, com Martha Rosler– al desvetllament de totes les despeses psicològiques, emocionals i corporals que té el patró dominant de la primesa. I, per descomptat, existeix el treball que fan les amigues de Stop Gordofòbia, una feina excel·lent en el desenvolupament d'altres formes de bellesa. En aquest camp, si no fos pel feminisme, no tindríem cap referent de lluita concreta, perquè el sindicalisme és extremadament pobre al respecte.


Hi ha una certa separació entre el que és la lluita feminista contra la pressió estètica i el que succeïx al món del treball. Una separació que, al teu llibre, detectes entre el personal mèdic que, quan es parla de campanyes de prevenció i detecció de trastorns alimentaris, no tenen problemes per parlar de consum, d'explorar els centres educatius... Però que evadeix la qüestió en el món del treball.

Si fas tres grups de discussió amb treballadores de centres comercials, que no es coneixen entre si, on hi ha treballadores de més edat, més joves i de caràcter mixt, i als tres grups apareixen referències a trastorns alimentaris de companyes de feina... Jo crec que hi ha un vincle evident, una cadena de relacions causals que intentant aconseguir amb aquesta recerca, que relaciona les formes d'organització del treball, estètiques, temps disponibles per menjar i recursos econòmics escassos i l'entrada en un cercle viciós alimentari. Si les administracions públiques no volen entrar-hi, és perquè no volen. Amb més interès i finançament s'hauria pogut fer un estudi quantitatiu. Aquesta investigació no pretén quantificar, però és significatiu que professions tan extraordinàriament proletàries per les condicions de treball que es tenen, ens mostrin índex de massa corporal molt més propers als dels artistes que no pas als dels obrers. Alguna cosa està passant aquí. És important recordar que una de les categories més poblades dins la composició de la classe treballadora espanyola són les categories de cambrers i dependents, no estem parlant de sectors marginals de la classe treballadora.

"Seria molt interessant que, quan es discuteixin els programes de salut, es preguntés a la gent què és el que passa a la seva vida quan estan fent dietes, quines són les transformacions tenen i quant de temps mantenen el pes aconseguit amb les dietes" / Ariana Nalda

 


I com s'estan abordant els trastorns alimentaris des de les administracions públiques?

Quan hom sap que els cossos no estan disponibles a voluntat, que la majoria de les dietes fallen; quan hom escolta a les entrevistes i les converses de la vida quotidiana com les persones aconsegueixen mantenir els cossos que es veuen a les revistes de moda... hom arriba a la conclusió de què els trastorns alimentaris o formes de gestió del cos molt desviants –i a la llarga, molt cares psicològicament i físicament–, les anomenem o no com trastorn alimentari, són una constant. Si les administracions públiques no hi entren, és perqué han escollit un altre prototip a perseguir, un de molt més còmode; de fet, bàsicament dos: la "nena immadura que està afectada per la moda" i les models. Les models recullen tots els estereotips negatius del pensament patriarcal: d'una banda, l'afició a la bellesa, una qualitat eternament femenina i "menyspreable" i la suposada mancança d'intel·ligència. Aquests dos models són molt còmodes. El que és molt menys còmode és comprendre que part del sistema de talles de les botigues on les dones entren està construït a partir de formes de disciplina molt severes i, és clar, enfrontar-se a això vol dir discutir seriosament quins són els recursos corporals que s'exigeixen a moltes treballadores que tenen salaris de misèria, que no tenen temps per preparar-se el menjar que haurien de consumir per tenir el cos que se'ls exigeix, la qual cosa té unes conseqüències polítiques i socials molt importants. Tanmateix, com deia, les administracions no hi volen entrar.


Al final del llibre, precisament, abordes el que consideres una oportunitat perduda en aquest sentit tant pel que fa a la regulació de les talles com també al voltant del protocol per prevenir discriminacions entorn del treball. Segons expliques, hi ha una tensió entre l'exigència de la patronal per poder incloure l'incompliment de requisits estètics com a possible causa d'acomiadament objectiu i/o disciplinari. D'altra banda, el fet que es reguli també implica una reducció de l'arbitrarietat actual sobre aquesta qüestió. Què ha passat?

El ministeri, basant-se en estudis morfològics, va definir quins eren els patrons "normals" de les espanyoles en funció d'una investigació "científica", legítima o no. Moltes firmes de moda la van assumir, però tanmateix cap ni una la va aplicar. I no es va fer res més. S'ha de dir que tampoc la gent va deixar de comprar-ne. En l'explicació històrica apunto que l'exigència de la primera va ser rebutjada per molts metges que la van considerar, de vegades des d'estereotips molt masclistes, que era introduir la cosmètica dins de la salut. Plató deia que la gimnàstica era a la cosmètica el que la sofística a la política. Doncs, aquesta tradició va ser recollida pel catolicisme i el cristianisme, en una versió diferent. Tot i això, l'exigència d'introduir dietes venia del mateix públic que ja havia estat guanyat durant el segle XIX per a desenvolupar una forma de distinció social mitjançant la primesa massiva i fonamentalment en les capes populars. De fet, hi ha literatura que explica com les categories de trastorns alimentaris es defineixen per donar espai institucional a l'aprimament de les filles de les classes mitjanes, a les que no es volia ingressa dins de manicomis. Tot el que expliquem sobre l'administració pública i el seu paper és correcte sempre i quan comprenem que es tracta d'una cultura de la distinció que està molt instal·lada entre nosaltres. I hi ha un altre factor també molt interessant i és que, per a la desgràcia de les classes altes, no es pot controlar ni la morfologia ni l'herència genètica. Així doncs, sovint, com deia Bourdieu, els rics són baixets i grassonets, i els de baix, surten més alts i més macos. La distribució de capital corporal és molt més democràtica que, per exemple, la de titulacions universitàries. Qualsevol noia que faci un treball d'estudi estètic, que pot ser un tipus de feina, d'espais compartits amb les amigues, pot tenir un cos que l'apropi a l'elit i a accedir a un factor d'ascens social important. Hi ha una cultura d'elit que, realment, pot ser recuperada sense massa despesa per persones de classe treballadora.


Al llarg del llibre se suggereix que el trastorn alimentari és l'eina de socors de moltes joves de classe treballadora que tenen uns hàbits de menjar i de relació amb el seu cos on no existeixen els mecanismes per arribar a aquest model de cultura d'elit, d'emulació del mecanisme de distinció. M'agradaria que comentessis el fenomen de la criminalització no només de l'obesitat sinó del sobrepès i l'impacte social que té l'Índex de Massa Corporal (IMC), pedra filosofal d'aquest procés de culte a la primesa. Esmentes fins i tot que a l'Estat francès es va arribar a plantejar que es premiés a les estudiants de batxillerat que tinguessin un IMC correcte...

"Hi ha mercats corporals: una persona explicava que desplaçant-se només 15 km passava de ser considerada una noia estèticament extraordinària a ser una gorda"

Sí, ho va proposar un boig, és cert. El més important de l'IMC és que és un significant carregat de valors de salut, de bellesa i de valors ètics. Això és el veritablement interessant. Un cop tradueixes a xifres alguna cosa, tothom es pot mesurar en relació a aquestes xifres. És una forma senzilla de resoldre un munt de dilemes que la gent té al voltant de què és la bellesa, que és la salut i què vol dir cuidar-se a un mateix. Aquí està l'interès de l'IMC i sense això no es pot pas entendre la seva expansió... El trobem penjat gairebé a tots els frigorífics! La criminalització del sobrepès té dos vessants. Un, de crític, que a mi em sorgeix durant el treball de camp de la recerca. Recordo una entrevista on una persona explicava que desplaçant-se només quinze quilòmetres passava de ser considerada una noia estèticament extraordinària a ser una gorda. Concretament, passava d'un ambient de classe obrera a un altre molt in, molt d'avantguardes artístiques. La qual cosa t'indica l'existència de mercats corporals. El segon, és que al voltant del sobrepès es basteix una estigmatització incoherent. Pel que jo sé –i aquí hem de deixar que la ciència faci la seva feina– jo l'únic que puc fer és recollir l'estat de la qüestió sobre les correlacions entre morbiditat i sobrepès i la correlació entre morbiditat i obesitat. Una correlació, no vol dir causalitat. Dues variables poden semblar relacionades perquè hi ha un altre variable "paràsita" que estigui operant establint, en aquest cas, la correlació entre grassor i malaltia. De fet, existeix el cas de les persones d'Oceania, que són les més grosses del planeta, on ni l'obesitat ni el sobrepès tenen cap correlació amb la malaltia. És raonable preguntar-nos si aquesta variable "paràsita" no seran les dietes. Perquè el que sí que està clar és que, havent-hi o no sobrepès, la indústria de l'aprimament no ha trobat un mecanisme eficaç per a l'aprimament a mitjà termini. En això seria molt interessant que, quan es discuteixin els programes de salut, es preguntés a la gent què és el que passa a la seva vida quan estan fent dietes, quines són les transformacions tenen i quant de temps mantenen el pes aconseguit amb les dietes.


Em semblen molt interessants les propostes polítiques que descrius respecte a tot aquest panorama. Identifiques tres grans models: el legitimista -que no qüestiona el patró de bellesa i que se centra a democratitzar l'accés a les eines perquè qualsevol s'hi pugui adequar- que individualitza la responsabilitat. En segon lloc el model populista, que intenta diversificar el cànon de bellesa... i a continuació apareix el que anomenes "la política revolucionària del cos".

En el model legitimista assumim que el patró de bellesa-primesa és el patró obvi, per les raons que siguin, i intentem oferir a totes les persones les condicions de possibilitat per accedir-hi. Per exemple, Catlin Hakim o la política dels organismes de salut d'intentar que la gent moduli la seva dieta al col·legi, a la vida quotidiana, que facin esport, ... Tot allò que les classes altes adquireixen en la seva socialització quotidiana, traslladar-ho a les classes mitjanes però, especialment a la classe treballadora. El problema del model legitimista és que no resulta eficaç per a molta gent i que també moltes persones són infelices amb ell.


És un model que, que com l'IMC, no té en compte les desigualtats de classe, de gènere, de raça en el punt de partida...

És un model extern, imposat des d'alt i al que la gent s'hi ha d'amollar ... i que tampoc no té en compte l'experiència eròtica de les persones. La vida es converteix en una cosa obscura i trista amb l'aprimament, mentre que és molt més animada corporalment parlant menjant més o fent altres coses.
El model populista defensa la idea de construir patrons alternatius de bellesa. Però aquest plantejament ha d'enfrontar-se amb un problema: la pressió del model global sobre els contextos locals. Hi ha una monografia d'una antropòloga sobre els balls de nois i noies grassos on els participants, un cop s'aprimaven, abandonaven el ball per anar a altres llocs. Els mecanismes de poder continuen funcionant per sobre dels mecanismes de protecció local -com ara aquests balls.

"Cada forma de cuidar-se d'un mateix implica també una reflexió sobre què és i també una forma de cuidar la societat on vivim" / Ariana Nalda

 


I en què consistiria la "política revolucionària del cos"?

La política revolucionària del cos, que jo exemplifico amb el model de Martha Rosler, consisteix en intentar objectivar, posar una distància crítica, sobre quines són les formes d'identificació del subjecte que impliquen identificar-lo amb la seva aparença física. En aquest sentit, seria molt interessant, encara que és important introduir-hi matisos, recuperar l'ètica grega i la política del cos. No és que el cultiu del corporal estigui malament en si mateix, però aquesta seria la vella doctrina de rebuig del cos. La idea és que tot el temps que dediques al cos, és temps que no dediques a altres coses. Aquí podríem obrir l'espai de possibles i veuríem que cada forma de cuidar-se d'un mateix implica també una reflexió sobre què és i també una forma de cuidar la societat on vivim. En aquest sentit, em sembla, potser la paraula "revolucionària" és massa gran, però es canviarien els mecanismes de judici i percepció sobre el cos.


En aquest sentit, en un moment del llibre planteges que la impugnació oberta del model de bellesa compulsivament orientat a la primesa pot sorgir d'un "viure i gaudir del cos sense convertir-lo en capital". Hi ha corrents feministes, com la de Hakim, que consideren positiva la intensificació de la sexualització de les dones i/o la mercantilització dels cossos. El teu llibre recull diversos peatges invisibilitzats relacionats amb els processos de mercantilització corporal.

En primer lloc, haig de dir que jo no sóc ningú per dir a ningú que és que vol fer. Igual que a l'àmbit intel·lectual hi ha moltes tasques que són considerades banals però que són considerades amb respecte des de l'exterior, en el treball corporal hi ha activitats que són extraordinàriament complexes i que s'han de tractar amb molt de respecte. Sempre em ve al cap una amiga que em va ajudar molt amb aquesta recerca i que em va regalar una colònia que m'encanta... Però que jo hagués estat incapaç de localitzar. És a dir, ella ha fet un treball cultural d'investigar, estudiar... i treballa en aquest camp, ens assessora a tots. Aleshores, el primer és el respecte, enfront de la visió esquerranista i tradicional de dir "ximples, i estan alienades".
En segon lloc, hem de fer un estat de la qüestió realista i no pas ideològic de les contrapartides que tenen les opcions que es prenen. I després, intentar identificar les formes de resistència que hi ha en les mateixes pràctiques de les persones. En el cas de treball, per a mi és molt important com es rebel·la la gent, no tant partint d'una posició ideològica anticapitalista, sinó davant d'una definició nova de què vol dir ser cambrer o bàrman, o dependenta o reposadora, perquè aquí tens una part de l'existència quotidiana de les treballadores i, a més, també hi ha una història acumulada del mateix ofici, no és quelcom imposat des de l'exterior. Una política de la resistència hauria d'entrar en aquest àmbit, prendre's seriosament el que fan aquestes treballadores, perquè una treballadora digui "jo no exhibeixo la roba que venc, però sóc excepcional assessorant les persones a les quals venc". O que una cambrera digui "jo sé portar la barra d'un bar i no sé on està escrit que jo m'hagi de convertir en el centre de l'efervescència col·lectiva pel meu tipus o aspecte físic", això és fonamental. Aleshores, crec que si es fes una política de la resistència, s'hauria de partir d'aquí. Ara bé, imaginem-nos que s'obre un debat en una assemblea –mai es fa així, però– en el qual considerem que hi ha oficis que han de tenir uns requisits tècnics, qualificats. Està bé, que se'ls reconeguin i que se'ls pagui. El que no té sentit és que una treballadora a la qual se li exigeix una talla 38 o 40 hagi de menjar als lavabos, com és el cas d'algunes de les treballadores que he entrevistat. Segurament, el típic sociòleg positivista diria que no he entrevistat a 5.000 treballadores, molt bé... finança-m'ho. Les tres persones entrevistades ho expliquen molt bé. Dones que aprofiten l'excés de treball per aprimar-se, però que en sortir de la feina, es mengen una "palmera" rere una altra... És a dir, si tu vols treballadores que tinguin condicions corporals d'elit, com els bombers o bomberes, o les policies, ... paga-les i considerem-ho un treball qualificat. S'ha d'obrir un debat sobre això. Qui sóc jo per a posicionar-m'hi? Només sóc un professor d'universitat que estudia. No puc dir-li a ningú què ha de fer amb la seva vida. El que no pot ser és que aquestes exigències s'imposin implícitament sense proveir les persones de les condicions de possibilitat per poder-les satisfer, per això és clarament pervers.


És aquí on entre allò que dius, que la ciència no ens diu els valors que hi hauria d'haver, només ens pot dir els valors que hi ha. D'alguna manera fas esment a la distància que hi ha entre la vivència individual positiva de l'apoderament estètic i el que, paral·lelament, succeeix des d'un pla polític. Viure en un món on la primesa es premia, tenir condicions laborals que indueixen l'aprimament encara que sigui insalubre, és una mena de reforç positiu... Al teu llibre s'apunta una certa anàlisi crítica sobre la tensió entre l'apoderament individual i l'apoderament o emancipació en clau col·lectiva, social... En tot allò que té a veure amb el gaudi del cos i la salut, especialment de les dones.

"L'amor és una narrativa comuna, una exploració compartida del cos. Un conjunt de pràctiques on la normalitat, la morfologia del patró de bellesa dominant no sempre funciona" 

Una companya em va assenyalar que hi ha un tema que no tracto al llibre, i és, quin tipus de racionalitat podria oposar-se a tot això? Hi ha una escena a El Banquet de Plató, on la idea bàsica és que els amants ofereixen bellesa i els amants majors ofereixen cultura, formació, etc. Aquesta idea que la bellesa ho aconsegueix tot. En un moment determinat, Sòcrates li diu a Alcibíades, que vol ser el seu amant, i Sòcrates el rebutja dient-li: "Tu vols canviar-me armes de bronze per armes d'or". Són contextos diferents, clar. Si tu vols bellesa, això serveix per a un conjunt determinat de coses, no per d'altres. I vivim dins d'un marc social, que és el que produeix la possibilitat de capitalització del cos, on la bellesa se li sobreafegeixen de manera absurda i arbitrària qualitat que no té. Qui vulgui cultivar la bellesa, sap que té unes qualitats i no pas altres. I, a més, hi ha alguna cosa que té a veure amb una visió més profunda de l'erotisme. I és que no sempre les persones gaudeixen amb els cossos normativament establerts. I això, m'ha donat moltes claus. Moltes de les entrevistades diuen "jo me'n vaig sortir [del trastorn alimentari] per l'amor". Què vol dir "amor", aquí? Hem de prendre'ns molt seriosament la seva resposta i preguntar-nos: "què és l'amor?". L'amor és fer menjars en comú, espais compartits, deixar de pensar-te a tu mateix o mateixa –en aquest cas era una noia– durant la setmana per a produir impactes eròtics en un mercat anònim de cossos que et trobes en una discoteca. L'amor és una narrativa comuna, una exploració compartida del cos... un conjunt de pràctiques on la normalitat, la morfologia del patró de bellesa dominant no sempre funciona bé. Bé, és tot això, el que crec que he intentat aclarir amb major o menor fortuna! Tot això és diferent de llençar invectives a favor o en contra, sense recolzar-se en la vivència d'aquestes persones.


Quines són les perspectives de poder desenvolupar aquesta línia de recerca?

Fa setze anys que hi estic i és cansat. És un treball molt dificultós intel·lectualment i l'accés al treball de camp és molt dificultós –no em vull fer l'heroi, però. Si continués, m'agradaria abordar el que apunto al capítol final: les sortides polítiques. M'agradaria estudiar des de quin dispositiu de salut es pot construir una narrativa diferent respecte al cos, la morfologia corporal i la primesa. Quines formes d'excel·lència personal podem nomenar en una societat com la nostra, que res té a veure amb la Grècia antiga, i veure estereotips diferents de bellesa. Malgrat la dominació del "cos dominant", les taxes de sobrepès i obesitat no s'eliminen i aquestes persones no viuen en la misèria, continuen gaudint, sortint i posant-se maques i vivint. A aquesta gent se l'ha d'estudiar i m'agradaria molt que ho fes o jo o qualsevol altra persona, això seria estupend.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: