Memòria viva d’una història trista

Fa tretze anys que el govern espanyol va clausurar ‘Egunkaria’. El film ‘Gaur Irekiko ditu ateak’ (Avui obrirà les portes) tracta sobre aquell projecte, marcat per l’arrest, les tortures i la posterior absolució dels seus responsables
14/06/2016

El tancament d’un diari no és cap novetat a l’Estat espanyol. D’acord amb el principi diabòlic que tot gravita sota les ordres d’ETA, l'any 1998, l’Audiència Nacional espanyola va clausurar el diari Egin i la seva emissora, Egin Irratia, a qui acusava d’estar supeditades a les directrius de l’organització armada basca. Aplicant el mateix patró, el 2003, va decretar el tancament d’Egunkaria esgrimint que col·laborava amb ETA i fixava els seus objectius militars.

Manifestació de suport al diari basc clausurat, celebrada el desembre de 2009 / UKBERRI.NET
Manifestació de suport al diari basc clausurat, celebrada el desembre de 2009 / UKBERRI.NET

 

La clausura d’Egunkaria i les tortures infligides als responsables del mitjà van commoure la societat basca. Aquest fet va eclipsar irremeiablement l’extraordinària aportació que suposava el diari en el terreny lingüístic i comunicatiu basc. El documental Gaur Irekiko ditu ateak (Avui obrirà les portes) se centra en aquest darrer aspecte, poc explicat en l’àmbit periodístic. Si bé el treball dedica el primer minut i mig a l’impacte que va provocar la clausura del diari, “ràpidament ens remunta al moment en què es va gestar el projecte”, explica Eriz Zapirain, el seu realitzador.

Un documental se centra en l’extraordinària aportació que suposava ‘Egunkaria’ en el terreny lingüístic i comunicatiu, poc explicada en l’àmbit periodístic

La cinta ens situa a finals de 1989, quan 70 personalitats de la cultura i la llengua basques van apostar per treure un diari escrit íntegrament en èuscar. A contracorrent de l’opinió que sostenia que estava condemnat al fracàs, el grup impulsor va llançar la campanya Egunkaria Sortzen (Creant el Periòdic), convençut que l’esforç valia la pena. “Hi havia literatura i algunes revistes en èuscar, però, des de la Guerra Civil, no existia cap publicació diària en aquesta llengua”, comenta Zapirain. En poques setmanes, es van mobilitzar 3.000 voluntàries i es van vendre participacions a 30 euros. Gràcies al suport de 90.000 persones, es van recaptar els 300.000 euros necessaris per fundar Egunkaria SA, la societat mercantil responsable del futur periòdic.

Periodisme amb denominació d’origen

Al llarg de 88 minuts, el documental reviu la intrahistòria d’un diari que va sortir al carrer el 6 de novembre de 1990, coincidint amb la famosa Fira del Llibre i el Disc de Durango. Tenia 44 pàgines, se’n van repartir 15.000 exemplars i, malgrat les penúries financeres, va començar a estabilitzar una comunitat lectora de 45.000 persones.

Aquests van ser els inicis d’Egunkaria, condicionats pel rebuig del govern del PNB, que aleshores “volia impulsar un altre diari perquè sabia que no podria controlar-nos”, explicava l’any 2010 Martxelo Otamendi, exdirector i fundador del rotatiu. “L’oposició del PNB va ser tan gran que, quan es va adonar que el diari es posaria en marxa, va decidir boicotejar-lo amb el propòsit que cap entitat financera donés suport al projecte”.

En poques setmanes, es van mobilitzar 3.000 voluntàries i es van vendre participacions: es van recaptar els 300.000 euros necessaris per fundar Egunkaria SA

Malgrat l’amenaça de la dreta i el seu intent de presentar Egunkaria com una iniciativa de l’esquerra abertzale, la publicació va exhibir una gran pluralitat de veus. Segons Otamendi, en aquell moment, “no hi havia cap altre diari amb un estol d’opinadors tan divers; hi opinava gent de tots els partits abertzales, però també del PP, d’UPN, del PSE, del Partit Socialista Francès o del centrisme bascofrancès de la UDF”. Gràcies a l’amplitud de mires i el seu ofici professional, el mitjà es va assentar en el mercat editorial: va ampliar el nombre de pàgines fins a 70 i va incrementar el seu equip de reporteres i col·laboradores arreu del món.

Una porta oberta a la normalització

De tarannà progressista, Egunkaria va conservar una estreta relació amb els moviments socials i altermundistes, alhora que difonia les propostes vinculades a la cultura popular. Es compatibilitzava la proximitat amb les lluites i la seva polivalència temàtica: “Parlàvem tant de les riuades com de l’esfondrament econòmic, la lliga de futbol, l’NBA o el Tour de França. Era un diari absolutament normal”, diu Otamendi.

Això va permetre que Egunkaria satisfés una població necessitada de mitjans en èuscar. “És el primer diari que visualitza les set províncies on es parla èuscar i porta la llengua a la quotidianitat de l'imaginari col·lectiu”, assenyala Zapirain. Aquesta labor normalitzadora va ser valorada pel Kontseilua, el consell d’organismes socials de l’èuscar, i la coordinadora d’alfabetització de persones adultes AEK, que van lloar la seva contribució a la propagació de la llengua basca en ambients on, fins aleshores, tenia dificultats per obrir-se camí.

El diari compatibilitzava la proximitat i la polivalència temàtica: “Parlàvem tant de les riuades com de l’esfondrament econòmic o la lliga de futbol”, explica el seu exdirector

El seu portal també va esdevenir una icona per l’excel·lent equilibri entre la narrativa i la presentació gràfica dels continguts i la innovació en el tractament de la nomenclatura internacional, que donava valor als pobles. “Va ser una avantguarda en tots els sentits”, assenyala el documentalista. A parer seu, Egunkaria va forjar un estil genuí d’interpretar la realitat i les condicions perquè apareguessin altres altaveus en èuscar. Com es recorda al film, després de la clausura del mitjà, la majoria de la plantilla va transitar cap a Egunero fins a integrar-se a Berria. Aprofitant les virtuts dels seus predecessors, aquesta última capçalera s’ha consolidat com un mitjà de referència als quioscos del País Basc.

“Avui, ningú no es qüestiona que existeixin un diari i una televisió en èuscar”, conclou Zapirain. Aquest va ser el gran mèrit d’Egunkaria, un periòdic modern i al servei del poble basc que l’Estat va dinamitar sense adonar-se que la seva llavor ja estava sembrada.

 

--------------------
Quan la llibertat va perdre la innocència

Era el gèlid 20 de febrer de 2003. Centenars de guàrdies civils van irrompre al Parc Cultural Martín Ugalde, situat al polígon industrial d’Andoain (Guipúscoa), per clausurar les instal·lacions d’Egunkaria i intervenir els seus béns. L’operació, ordenada pel jutge de l’Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo, es produïa en un context de clara ofensiva contra la identitat basca. Així ho analitzava Martxelo Otamendi l’any 2010 quan evocava els anys en què Egunkaria agafava musculatura a partir d’una línia plural i oberta a les diverses sensibilitats polítiques: “Hi escrivia des d’Herri Batasuna fins al partit de Jacques Chirac”. No obstant això, l’Estat va aprofitar les entrevistes a portaveus d’ETA del diari per posar-lo al punt de mira.

Tot i que el jutge Baltasar Garzón va considerar que es limitaven a un simple exercici de la professió, les entrevistes a ETA van servir al govern de José María Aznar per criminalitzar el mitjà. Sobretot d’ençà que, arran de la segona entrevista, un escamot de l’organització va assassinar el regidor de la Unió del Poble Navarrès (UPN) a Leitza, José Javier Mújica. Després d’aquella mort, ocorreguda el 14 de juliol de 2001, el dirigent d’UPN Jaime Ignacio del Burgo va acusar Otamendi de marcar els objectius d’ETA. El fiscal Eduardo Fungairiño, pròxim als sectors més reaccionaris de l’Estat, va instar els tribunals a actuar contra el diari. Per Otamendi, “enmig d’aquell magma polític, algú del govern espanyol va decidir que calia donar un ensurt als bascos”. I l’ensurt va ser la clausura d’Egunkaria.

Arran de l’operació dictada pel jutge Del Olmo, vuit directius i responsables editorials del diari van ser arrestats; la majoria d’ells van relatar haver sofert tortures durant els dies en què van romandre incomunicats. Entre ells, hi havia Otamendi i la resta de caps visibles de l’empresa, com Iñaki Uría, Xabier Oleaga, Txema Auzmendi, Xabier Alegria o el membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca, Juan María Torrealdai. L’any 2004, Juan del Olmo va enviar-los tots a la presó: l’acusació era que obeïen ETA i finançaven la seva activitat amb les vendes de la publicació. El testimoni de Torrealdai quedarà en la memòria col·lectiva: el tràngol sofert en mans de la Guàrdia Civil li va servir per “perdre la innocència” sobre la suposada democràcia que es viu a l’Estat espanyol.

El 12 d’abril de 2010, set anys després que la clausura del diari motivés una gran indignació al País Basc i també als Països Catalans, l’Audiència Nacional espanyola va absoldre els encausats. El Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol per aquell “procés dubtós” ordit des de la Moncloa. El mal, però, ja estava fet.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

El camí de l’últim romancer

Tuesday, 14 June, 2016

És 20 de juliol de 2015 i fa prop d’un mes que no plou, però aquesta tarda, just a les sis, a l’hora que ens han convocat a la placeta Tarafa de Granollers, davant d’un antic hosp