El que tots detesten de la policia francesa

Entre estats d’emergència i lleis que susciten el rebuig popular, creix el nombre de persones disposades a enfrontar-se al braç armat de l’administració
31/05/2016

La informació de masses capta l’atenció de l’espectador més susceptible de manipulació. Aquests últims dies, el missatge és clar a l’Estat francès. Per al govern, només hi ha una manera d’afrontar la lluita: ensenyant imatges d’enfrontaments, declinades en rodes de premsa, telenotícies, tertúlies i altres suports, formats i tons. Com se sol dir, “les barricades només tenen dues bandes” i ja sabíem a quina banda es posen les càmeres de televisió. Fa més de dos mesos que França es mobilitza contra la llei del treball i el seu món amb nombroses vagues, accions i assemblees que s’estenen per tot el país.

La imatge d’un cotxe de policia en flames ha estat àmpliament utilitzada pels mitjans francesos

 

18 de maig. A París i a diverses ciutats, la policia manifestava el seu descontentament davant l’“odi antipolis” que pateixen des de fa mesos. És difícil negar que tinguin raó, tenint en compte que, des del mes de març, l’eslògan Tothom detesta la policia ha estat una constant a les accions i les manifestacions. Cal recordar l’evidència, sempre obviada pels grans mitjans: si la policia és tan detestada és perquè és el braç armat d’un govern que pilota el seu vaixell a cop de fuet, polítiques racistes i estats d’emergència o amb la recent aprovació de la reforma laboral –coneguda com la llei El Khomri– per decret. La policia és sempre l’última vitrina que protegeix físicament el govern. Ho han entès bé els manifestants no sindicats que, els darrers mesos, encapçalen les manifestacions una vegada i una altra per intentar desbordar els dispositius policials i dirigir-se directament al govern.

Les forces de seguretat són l’última vitrina que protegeix el govern: ho han entès bé les manifestants que, els darrers mesos, han intentat desbordar els dispositius policials

Aquell dia, al voltant d’una plaça de la República en què policies indignats es van manifestar al costat de diputats del Front Nacional, diversos centenars d’activistes es van citar per “envoltar la policia”. Volien denunciar la llagrimeta d’aquells que accepten gasejar, donar cops de porra, batzegades, empentes i cops, gravar, fitxar i, de tant en tant, fins i tot matar en nom de l’actual estat de les coses. Aquell dimecres, a les deu del matí, la Prefectura va prohibir que les persones que pretenien denunciar la mascarada policial es manifestessin. Després de dispersar els centenars de manifestants amb gasos, una part dels assistents va decidir llançar-se en una manifestació salvatge. A la riba del canal Saint-Martin, atrapat en un embús, hi havia el cotxe de policia de què tant s’ha parlat. És el cotxe que va acabar cremant.

Escenes violentes

He vist les imatges dels que trenquen la finestra del cotxe i, llançant-hi una bengala dins, provoquen la sortida del policia que el conduïa i el seu enfrontament fugaç amb un manifestant. L’escena és violenta, és evident. És una imatge forta precisament perquè el policia és colpejat per allò que representa. Aquesta imatge mostra el que està passant a França des de fa més de dos mesos, una ofensiva contra el govern i els seus fonaments. S’obre una bretxa difícil de tancar en aquests moments tan tibants que vivim.

L’antiterrorisme erigit en tècnica del govern només és suportable pels qui ja han acceptat tota la resta, començant per ser cossos desarmats, permanentment controlats

No podem oblidar que, per poder emergir, l’Estat modern primer va haver de liquidar la qüestió de la violència, fer-se amb el seu monopoli. Dit d’una altra manera, l’Estat s’afirma poderós des que l’única violència legítima és la seva. Les altres formes de violència van ser vençudes i, cada vegada que n’emergeix una de nova, l’Estat només pot declarar-li la guerra perquè amenaça directament la seva existència. Només així s’explica la falsa acusació d’intent d’homicidi amb premeditació que recau contra els assaltants. En realitat, el que va començar amb el Renaixement, la constitució de la violència com a monopoli de l’Estat, ha trigat segles a esdevenir una evidència. Com es pot entendre el plebiscit de l’estat d’emergència des dels cafès o els carrers de tot França?

L’antiterrorisme erigit en tècnica i moneda corrent del govern només és suportable pels qui ja han acceptat tota la resta, començant per ser cossos desarmats i permanentment controlats. Però el que hem vist a França els dos últims mesos és el contrari: que el nombre i la determinació de les persones disposades a oposar-se a aquest món no para d’augmentar. Es creen noves solidaritats i conviuen diferents formes de manifestar-se, la por canvia de bàndol.

*Article publica a Diagonal

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: