Façadisme polític

Hi ha un corrent arquitectònic que es basa en el manteniment de la façana dels edificis històrics que es rehabiliten buidant l'interior. L'autor estableix un paral·lelisme entre aquesta manera d'actuar i el discurs públic dels partits polítics
Joan Bosch Miró 30/03/2016

Tot i que es parla, i molt, de la controvertida pràctica arquitectònica del façadisme, el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola només recull l'accepció següent pel mot fachadismo: "Política administrativa governamental que s'acontenta a aparentar que actua". Aquesta sola definició ja ens permetria fer-nos una idea de la consideració gairebé ancestral que es té per les pràctiques governamentals que reflecteixen, fonamentalment, l'ideari polític que les sosté.

L'accepció més actual de façadisme seria la que trobem a la crossa digital global, la Wikipedia. Aquí sí que es fa referència al que, en el món de l'arquitectura i l'urbanisme, es considera "la pràctica arquitectònica consistent a demolir l’interior d’un immoble antic, tot deixant-hi en peu només la façana exterior, amb la intenció d'aixecar un immoble nou darrere seu, en general més gran i amb profundes alteracions tipològiques, volumètriques, estructurals i constructives respecte de l'original".

Aquesta pràctica té més detractors que partidaris, perquè es banalitza la funció arquitectònica, es destrueixen els elements interns, que conformen un tot amb els externs, tot deixant la façana com un decorat d'una ciutat ideal. És un falsejament de la realitat, a la riba oposada, d'altra banda, dels "falsos històrics", restauracions arquitectòniques que suplanten el treball original de l'artista. Tot això en edificis dels centres històrics, amb l'anuència d'alguns arquitectes i d'aquesta administració pública que també es contenta amb fer veure que actua.

Es banalitza la funció arquitectònica i es destrueixen els elements interns, tot deixant la façana com un decorat d'una ciutat ideal. És un falsejament de la realitat

Segons denuncia Begoña Bernal, actual presidenta a Espanya del Consell Internacional dels Monuments i Llocs Històrics, el façadisme "consisteix a mantenir únicament la façana de l'edifici sobre el qual s'intervé i edificar a la posterior un nou immoble que respongui als estàndards de la indústria de la construcció actual, sense cap relació amb l'embolcall, però d'acord amb les exigències de la nova destinació i amb adequació al consum especialitzat de serveis administratius i econòmics (edificis d'oficines i destinats al turisme i l'oci)". I en un altre article afirma: "Es produeix així la paradoxa que l'única cosa que se salva de l'arquitectura (tradicionalment definida per la correspondència entre forma i funció) és el més aliè a ella; ja que només es protegeix l'espai públic, és a dir: l'aspecte formal visible des de l'espai públic. Un pla únicament, una cara, separa el que és l'espai privat de les construccions i el carrer. El que està en el costat públic és el que s'imposa, la façana, que pertany als espectadors, no a l'edifici".

En una entrada del bloc "Patrimoni urbanístic" del 22 de setembre de 2012 es cita una anècdota reveladora: "En un moment donat, a Madrid s'estaven rehabilitant, màgica paraula tan manipulable com "patrimoni", dos edificis de signe ben diferent. Un era el futur assentament de la Banca López Quesada, i un altre, la seu del PSOE a Ferraz. En tots dos s'aplicava el mateix criteri: buidar l'edifici totalment, i conservar la façana". I l'autor del bloc afegeix "vull dir que quan la banca i l'esquerra d'un país fan alguna cosa de la mateixa manera, aquesta cosa ha d'estar malament".

Per enllaçar el paral·lelisme que proposo és molt il·lustrativa la història dels que es van anomenar Pobles Potemkin, a la Crimea de finals del segle XVIII. El mariscal Potemkin, abans que la tsarina Catalina la Gran visités aquests pobles, les gents dels quals vivien en la més absoluta misèria, manava aixecar belles façanes pintades d'alegres colors, que, vistes des del lluny, des d'on eren mostrades a la tsarina, donaven al lloc un aspecte idíl·lic i immillorable. Catalina marxava creient que s'estava fent el millor per al seu poble.

Els partits polítics, edificis en els quals es fonamenta la nostra democràcia, estan quedant reduïts a pura façana, tant els considerats històrics com els que s'autoanomenen de nova política

Mantenir la façana, analitzar la funció del que s'ha construït, falsejar la realitat, respondre només als estàndards de la moda, prioritzar l'espectacle, ocultar les misèries, presumir d'aparença externa, no sonen als retrets que se'ls fa, diàriament, als partits polítics i als seus representants? Els partits polítics, edificis en els quals es fonamenta la nostra democràcia, estan quedant reduïts a pura façana, tant els considerats històrics, com els que s'autoanomenen de nova política. Els històrics, com els edificis dels centres de les nostres ciutats, malden per mantenir la seva reconeguda façana, oblidant-se del seu contingut programàtic. Els de nou encuny s'esforcen a treure brillantor a la seva façana televisiva, modificant, si convé i sense rubor, el seu discurs. Importa, com en el façadisme arquitectònic, el costat públic, l'espectacle, l'embolcall que està únicament al servei del vot. Però l'interior està devastat o, en el millor dels casos, s'ha reedificat amb elements allunyats de les necessitats del ciutadà.

Assistim a discursos grandiloqüents de programes que mai es compliran. Discursos que es traeixen a l'atzar de qualsevol pacte que pugui redundar en benefici propi. Percebem l'encimbellament de rostres àvids de poder. Suportem una política vàcua, més pendent del que proposa l'adversari que de les mateixes propostes. Importen més les escenificacions que la defensa de l'ideari. Ens quedem amb el superficial del discurs perquè, si traspasséssim aquestes façanes, no trobaríem res que ens interessés.

D'aquest façadisme polític que ha calat, ja, en les noves formacions, se salven només -almenys en el nostre entorn més pròxim- les que, tot intentant tornar la dignitat política amb programes i actuacions de contingut social i que s'interessen, de veritat, per les necessitats de la gent, no han caigut encara en el màrqueting mediàtic. Però, alerta, perquè, igual que el façadisme en arquitectura no és més que una moda, i una moda posada al servei de l'especulació immobiliària, en política també se segueixen modes, i també aquí els mals exemples són els que se solen imposar.

S'intueix que, darrere, no hi ha res autèntic. Calen discursos sòlids, no envans de pladur. Línies coherents, no dissenys anacrònics

La desafecció de la majoria de ciutadans respecte a la política, i els polítics  -a més de per advertir la debilitat dels mecanismes d'intervenció de la política sobre l'economia, dictada aquesta per institucions allunyades de la realitat de cada estat-, no és més que un rebuig d'aquest façadisme. S'intueix que darrere no hi ha res autèntic. Calen discursos sòlids, no envans de pladur. Línies coherents, no dissenys anacrònics. Manteniment de la paraula, no falsos sostres. Les transformacions radicals només s'acceptarien si estiguessin d'acord amb les façanes. Això indicaria coherència en el discurs, en la seva teoria i en la seva pràctica.

Quan no es tallen amb fermesa els excessos dels propis membres del partit; quan et dius d'esquerres però t'acabes proclamant de centre; quan el teu únic ideari és el contrari del que diuen els altres; quan el teu ego supera les teves bones intencions; llavors és que el teu edifici, per molt sòlid que aparenti ser, no s'adiu amb la façana que presentes, que és l'únic que t'interessa destacar. Hi ha partits la façana dels quals no té res a veure amb el contingut del seu edifici programàtic. N'hi ha amb edifici i façana desmanegats i mancats d'una bona rehabilitació, gairebé en perill d'enderrocament. N'hi ha que només han aixecat la façana i ja s'arroguen un discurs copiat i generat només a la contra. N'hi ha amb bones façanes però amb un interior que genera dubtes. També n'hi ha que mantenen les dues estructures, i no són només façana, però del qual no agrada el seu històric estil. I que cadascú, dins el panorama polític espanyol, els posi les sigles que cregui convenient. L'única cosa que pretenc és alertar sobre uns símptomes que es trasllueixen del joc polític actual, que es basa a guardar les aparences, en vendre fum, en no mantenir la coherència entre programa i discurs mediàtic. Els idearis es queden a la recambra i el que val és donar a entendre el que la conjuntura imposa.

No tenim la cultura de pactes que existeix en altres estats amb més tradició democràtica, perquè no s'aclareix per avançat fins on s'està disposat a arribar. La nostra és una cultura de pacte al millor postor. L'aritmètica parlamentària permet un "tot s'hi val", sobretot si es considera que hi ha un enemic comú. Un enemic que no té res a veure ni amb la crisi econòmica ni amb la precarietat ni amb les necessitats de la societat, però que permet unir antagonistes... o no tan antagonistes.

Potser aquest fachadismo no sigui més que el reflex d'una societat també atrinxerada darrere de l'aparença, l'engany sistèmic, el diner negre, els negocis tèrbols, la identificació amb el famoseig mediàtic. En definitiva, més aliena a la veritat que a la mentida.

Anhelem, i ens mereixem, un nou urbanisme de la política, en el qual ni els vells edificis es quedin en la pura façana ni els nous embelleixin només l'exterior.
 

Joan Bosch Miró és periodista i sindicalista

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades