Repensar la ciutat des de la perspectiva feminista

Des del segle XIX diverses experiències confirmen que és possible pensar una ciutat amb altres paràmetres
Emezetaeme

Vivim com podem les nostres ciutats, assumim incomoditats, distàncies, espais públics escassos –en alguns barris- i excessius –en altres-, barris que es buiden o s’omplen segons els horaris laborals, carrers en els quals les persones són avassallades pels cotxes. En aquestes ciutats les persones que es troben en extrems vitals no són autònomes, totes perdem temps, i vida, en desplaçaments que potser no són necessaris. 

A què són degudes aquestes disfuncions? No es poden fer les ciutats pensant en les persones? No poden ser amables i vitals? Sí que és possible, però les ciutats han estat pensades i construïdes seguint els patrons i els valors imperants en la societat patriarcal i capitalista. S’ha aplicat criteris considerats abstractes, neutrals i normals que, malgrat tot, obeeixen a experiències ben concretes: la d’una minoria masculina, de mitjana edat, heterosexual, amb treball estable, i amb les tasques de la reproducció resoltes de manera invisible. 

Com a resultat, tenim ciutats que devoren el territori en un model d’extensió insostenible, tant en termes energètics com vitals. Ciutats en les quals les activitats quotidianes es troben separades i escampades pel territori, unides per vies ràpides de circulació per al vehicle privat. Aquest model de creixement urbà és el paradigma desenvolupista, que valora tan sols el que és productiu i remunerat, menyspreant les tasques reproductives i de cura, que es basa en la falsa dicotomia que associa l’esfera productiva amb l’àmbit públic i la reproductiva amb l’àmbit del que és privat. Aquests preceptes han donat lloc a espais urbans en els quals, en prioritzar aquesta experiència particular, altres realitats i subjectivitats han quedat invisibilitzades. 

Des del feminisme com a proposta transformadora dels estereotips i mandats de gènere es pot construir una altra mena de ciutats, altres barris que ens incloguin a totes les persones. Analitzant la influència del gènere en la construcció i l’ús dels espais des de la seva interseccionalitat, relacionant-ho amb altres variables com l’edat, la condició socioeconòmica, l’etnicitat, la identitat sexual a partir de les quals també es construeixen relacions de desigualtat... Actuant des de les experiències micro com a font de coneixement real i tangible. Experiències subjectives, ja que des de les múltiples subjectivitats en les seves particularitats i les seves necessitats és com es pot construir una ciutat realment inclusiva. 

Per tal d’aconseguir-ho, és necessari canviar la manera de mirar, d’escoltar, de preguntar i de preguntar-se, desenvolupant metodologies d’anàlisi, de participació, de propostes i de construcció que permetin recollir la complexitat social posant en el centre la vida quotidiana, reconeixent i fent valdre les tasques reproductives i de cura, valorant la proximitat com a qualitat urbana i integrant la realitat de tenir un cos sexuat femení com usuari de ple dret de l’espai públic. 

Tenim ciutats que devoren el territori en un model d’extensió insostenible, tant en termes energètics com vitals

Per això, davant del model dominant de ciutat funcionalista i segregada, la ciutat de distàncies pròximes i compacta amb barreja d’usos i d’activitats, en la qual s’atorga prioritat als recorreguts pels vianants i el transport públic és la que millora les condicions vitals de les persones en l’espai urbà, genera entorns més segurs, promou la interacció social i emfatitza les relacions entre les persones, gràcies a la proximitat i a la diversitat de funcions.

Una ciutat feminista ha de garantir el dret a la ciutat a tota mena de persones, entès com la llibertat d’usar i de gaudir de qualsevol espai de la ciutat, tant per les qüestions perceptives de seguretat com per a qüestions d’autonomia i d’accessibilitat (economia i motriu), de tenir espais que serveixin per al desenvolupament de les activitats quotidianes i que permet compatibilitzar les diferents esferes de la vida (productiva, reproductiva, personal, comunitària-política). Des de l’escala més petita com l’habitatge, a espais públics o equipaments. 

En els quals les dones no hagin de ser les proveïdores de cures familiars com a mandat de gènere però que les persones que escullin cuidar puguin fer-ho amb espais que serveixen com a suport físic i puguin ampliar els espais de cura fora de l’espai domèstic-familiar, amb espais de criança i de cura col·lectius. En el que les esferes i els temps de la vida quotidiana estiguin delimitats o compaginats segons les necessitats de cada persona i no perquè així ho delimita l’espai.

Aquesta ciutat és possible, hi ha experiències que ens ho mostren des de mitjans del segle XIX. Experiències feministes de transformació urbana que no tan sols inclouen la reconstrucció física, ja que el paradigma que tota millora implica fer tabula rasa és una visió profundament capitalista i patriarcal que no té en compte el caràcter limitat dels recursos i la possibilitat d’impulsar millores a partir de canvis en la gestió i l’organització del que és existent, aprofitant els recursos i fent-ne un ús col·lectiu. 

Desigualtats espacials
Hi ha diferents experiències dins de la pràctica urbana que funcionen, però hi ha moltes altres propostes anònimes, organitzades des de la base i sostingudes en el suport mutu i la solidaritat que succeeix en els nostres barris dia a dia per a resoldre les diferents activitats de la vida quotidiana i millorar la nostra qualitat de vida. Propostes que van des de la transformació a partir del disseny urbà, com el projecte de les Frauen-Werk-Stadt a Viena, un conjunt habitacional dissenyat per l’arquitecta Franziska Ullman amb perspectiva de gènere, o els projectes del col·lectiu Matrix a Anglaterra als anys 80, o les petites reformes per a millorar la vida quotidiana en el barri de Mariahilferstrasse, també a Viena, a projectes impulsats per col·lectius feministes per a visibilitzar l’assetjament al carrer perpetu que patim les dones als espais públics i que condiciona la nostra llibertat i la nostra autonomia com la plataforma No Me Llamo Nena o el Observatorio Contra el Acoso Callejero Colombia

Seria ingenu pensar que la configuració espacial modificarà comportaments i relacions de poder profundament arrelats en la societat, però, l’entorn físic no és només l’escenari de la desigualtat sinó que també actua com reproductor de valors i de principis que promouen les desigualtats econòmiques, ètniques, de gènere, per això és important intervenir en el territori no només per a tenir millors hàbitats, sinó també perquè l’espai deixi de reproduir i de reforçar aquestes desigualtats.

*Article publicat originalment al Diagonal

Mostra'l en portada

Notícies relacionades